Carta al tutor (espero resposta)

Hola,

A mi no m’han arribat els materials del semestre. En part, era d’esperar, perquè visc a l’illa de Guadeloupe i la logística no és el que més destaca del Carib. En tot cas, m’agradaria saber d’on surt la xifra que abonem en concepte de materials, si tenim en compte que tots estan digitalitzats. A més, enlloc s’ens dóna la possibilitat de negar-nos a rebre la muntanya ingent de paper innecessari. Què paguem exactament com a recursos? La còpia digital de cost zero penjada al campus? Em temo que paguem el copyright dels apunts i això encara és més greu. Per una banda, perquè els apunts recullen idees d’autors diversos i, en segon lloc, perquè són apunts, i seria inadmisible que una aula normal, el professor cobrés en concepte de drets d’autor mentre dóna la classe.

Alguna resposta?

Atentament,

Aleix

Ens hem traslladat

A partir d’ara podeu seguir aquest bloc a:

http://www.aleixcabarrocas.com/

El boca-orella

El boca-orella és l’origen de les estructures d’informació distribuïdes, perquè tots els individus es relacionen entre ells, sense centres, i perquè tots poden escoltar i parlar indistintament. Una encíclica papal, en canvi, és el símbol de les estructures d’informació centralitzades, on només parla un individu i la resta escolta. Una xarxa distribuïda, com la blocsfera, augmenta de manera exponencial l’abast del boca-orella. Una xarxa centralitzada com la que proposa Steve Jobs, en canvi, torna a concentrar la informació -i per tant, el poder- en mans d’una minoria.

Matisos sobre determinisme

L’altre dia, l’Albert m’animava a participar d’un debat que s’havia generat a partir d’un article de Jordi Oliveras a Nativa.cat.

Oliveras creu que s’està exagerant el paper transformador de les noves tecnologies i denuncia el que considera una utopia determinista.

Presentar el moment actual com un punt i apart en la tradició cultural em sembla una bestiesa. És així com em pregunto què i com deuen haver llegit els nous gurús, per sentir-se autoritzats a anunciar l’adveniment d’una nova cultura.

Llavors, parla de Youtube, dels lipdub i dels mahsup, que no identifica com a formes d’expressió realment innovadores, en la mesura que no representarien un canvi substancial respecte dels collages i les agregacions ja presents en el Quixot o en les simfonies de Mahler.

En aquest aspecte, no hi tinc res a dir, perquè considero que l’art sempre ha estat reinterpretació d’elements i referents, si bé les noves tecnologies com a eina permeten fer-ho encara més evident.

Però el que preocupa Oliveras, partint de Habermas, és que existeixi una suposada estratègia consistent en fer-nos creure en la força determinant de la tecnologia per marcar el nostre destí. En aquest sentit, opino que caldria matisar.

La tecnologia modifica l’arquitectura de la informació, i per tant, modifica també l’arquitectura del poder. Els episodis viscuts els dies posteriors a l’11M en són un clar exemple. Mentre milions de persones s’enviaven SMS i correus, el Govern trucava els directors dels diaris, convençut que l’arquitectura de la informació -i per tant, de poder- era la mateixa que al segle XVIII. L’estratègia, evidentment, no li va funcionar, i tots sabem com va acabar.

A partir d’aquí, però, és veritat que s’ha usat tota aquesta terminologia tecnològica -xarxes socials, participació etc.- per crear un discurs utòpic i deshonest. I és que, malgrat les aparences, no totes les estructures són iguals, ni de cap manera, tenen el mateix poder transformador.

Per cert, Oliveras es preguntava què deuen llegir els evangelistes de la tecnologia. I jo no sé què llegeixen, ni exactament qui deuen ser, però aniria bé que, tant ells com el mateix Oliveras, comencessin per aquí.

Escriure un bloc, ara?

Fa cosa d’un mes vaig començar a escriure aquest bloc i ja he rebut comentaris i aportacions molt constructives. La majoria d’elles en privat. Però la meva primera valoració és que el meu discurs és desordenat, precipitat i a vegades extremista. Tinc moltes idees al cap, amb influències més que evidents, però que no aconsegueixo articular com m’agradaria. A vegades penso en borrar entrades, i a vegades em passo el dia editant-les i no aconsegueixo dir el que vull. Em costa resumir i contextualitzar, i falten enllaços i referències. Però m’anima saber que hi ha gent que ho llegeix i que discrepa, que critica, que subscriu i que contradiu.

Escriure un bloc ara no és una decisió qualsevol. És una declaració d’intencions, que espero saber explicar.

Xarxes i resiliència

Com més distribuïda és una xarxa, més resilient es torna. Això significa que és més capaç d’afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i  recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.

Aquesta particularitat és especialment evident en el cas del terrorisme. Un cop policial contra una estructura jeràrquica i centralitzada com la d’ETA és molt més efectiu que contra una cèl·lula distribuïda d’Al-Qaeda.

Twitter i Facebook són plataformes que semblen distribuïdes -i així s’encarreguen de recordar-ho amb la terminologia 2.0-, però que amagen una estructura fortament centralitzada.

La Xina o Iran poden decidir en qualsevol moment inutilitzar-los, perquè depenen d’un node central, fàcilment controlable i bloquejable.

Les llistes de correu i els blocs, en canvi, són mitjans de comunicació totalment distribuïts, on els usuaris es connecten entre ells sense intermediaris, ni nodes centrals.

Com podria la Xina eliminar una llista de correu o bloquejar milions de blocs independents que poden canviar de direcció en qualsevol moment?

Com més distribuïda siguem capaços de mantenir la xarxa, més resilients serem.

La lògica de l’abundància

La lògica de l’abundància és un concepte que s’utilitza molt en l’entorn de Las Indias i que explica molt bé les particularitats de la Nova Economia, basada en la societat xarxa.

El concepte el va definir l’economista Juan Urrutia i el podeu trobar desenvolupat al seu llibre Economía en Porciones, i àmpliament exemplificat per David de Ugarte a El Poder de las Redes.

En resum, la lògica de l’abundància és un estat que es dóna quan generar un producte addiconal representa un cost marginal zero en l’estructura de producció.

L’exemple clàssic que se sol citar – i que em va servir per entendre el concepte- és la blocsfera, on l’usuari pot escriure un post, sense que això afecti de cap manera la possibilitat que altres usuaris publiquin els seus. En un diari convencional, en canvi, incloure una notícia sempre suposa descartar-ne una altra, perquè l’espai és limitat i escàs.

Per tant, l’estructura distribuïda de la blocsfera permet no descartar idees ni opinions, perquè el cost marginal de la seva producció és zero, mentre que un diari de paper té una estructura de producció limitada, basada en l’escassetat, que obliga a descartar partint del consens democràtic -en el millor dels casos- o de la imposició autoritària -en la majoria dels casos-.

Aquest fet explica el creixement exponencial d’idees i projectes a la xarxa i l’estancament evident en altres entorns.