A mi no m’han arribat els materials del semestre. En part, era d’esperar, perquè visc a l’illa de Guadeloupe i la logística no és el que més destaca del Carib. En tot cas, m’agradaria saber d’on surt la xifra que abonem en concepte de materials, si tenim en compte que tots estan digitalitzats. A més, enlloc s’ens dóna la possibilitat de negar-nos a rebre la muntanya ingent de paper innecessari. Què paguem exactament com a recursos? La còpia digital de cost zero penjada al campus? Em temo que paguem el copyright dels apunts i això encara és més greu. Per una banda, perquè els apunts recullen idees d’autors diversos i, en segon lloc, perquè són apunts, i seria inadmisible que una aula normal, el professor cobrés en concepte de drets d’autor mentre dóna la classe.

Alguna resposta?

Atentament,

Aleix

http://www.aleixcabarrocas.com/

Oliveras creu que s’està exagerant el paper transformador de les noves tecnologies i denuncia el que considera una utopia determinista.

Presentar el moment actual com un punt i apart en la tradició cultural em sembla una bestiesa. És així com em pregunto què i com deuen haver llegit els nous gurús, per sentir-se autoritzats a anunciar l’adveniment d’una nova cultura.

Llavors, parla de Youtube, dels lipdub i dels mahsup, que no identifica com a formes d’expressió realment innovadores, en la mesura que no representarien un canvi substancial respecte dels collages i les agregacions ja presents en el Quixot o en les simfonies de Mahler.

En aquest aspecte, no hi tinc res a dir, perquè considero que l’art sempre ha estat reinterpretació d’elements i referents, si bé les noves tecnologies com a eina permeten fer-ho encara més evident.

Però el que preocupa Oliveras, partint de Habermas, és que existeixi una suposada estratègia consistent en fer-nos creure en la força determinant de la tecnologia per marcar el nostre destí. En aquest sentit, opino que caldria matisar.

La tecnologia modifica l’arquitectura de la informació, i per tant, modifica també l’arquitectura del poder. Els episodis viscuts els dies posteriors a l’11M en són un clar exemple. Mentre milions de persones s’enviaven SMS i correus, el Govern trucava els directors dels diaris, convençut que l’arquitectura de la informació -i per tant, de poder- era la mateixa que al segle XVIII. L’estratègia, evidentment, no li va funcionar, i tots sabem com va acabar.

A partir d’aquí, però, és veritat que s’ha usat tota aquesta terminologia tecnològica -xarxes socials, participació etc.- per crear un discurs utòpic i deshonest. I és que, malgrat les aparences, no totes les estructures són iguals, ni de cap manera, tenen el mateix poder transformador.

Per cert, Oliveras es preguntava què deuen llegir els evangelistes de la tecnologia. I jo no sé què llegeixen, ni exactament qui deuen ser, però aniria bé que, tant ells com el mateix Oliveras, comencessin per aquí.

Escriure un bloc ara no és una decisió qualsevol. És una declaració d’intencions, que espero saber explicar.

Aquesta particularitat és especialment evident en el cas del terrorisme. Un cop policial contra una estructura jeràrquica i centralitzada com la d’ETA és molt més efectiu que contra una cèl·lula distribuïda d’Al-Qaeda.

Twitter i Facebook són plataformes que semblen distribuïdes -i així s’encarreguen de recordar-ho amb la terminologia 2.0-, però que amagen una estructura fortament centralitzada.

La Xina o Iran poden decidir en qualsevol moment inutilitzar-los, perquè depenen d’un node central, fàcilment controlable i bloquejable.

Les llistes de correu i els blocs, en canvi, són mitjans de comunicació totalment distribuïts, on els usuaris es connecten entre ells sense intermediaris, ni nodes centrals.

Com podria la Xina eliminar una llista de correu o bloquejar milions de blocs independents que poden canviar de direcció en qualsevol moment?

Com més distribuïda siguem capaços de mantenir la xarxa, més resilients serem.

El concepte el va definir l’economista Juan Urrutia i el podeu trobar desenvolupat al seu llibre Economía en Porciones, i àmpliament exemplificat per David de Ugarte a El Poder de las Redes.

En resum, la lògica de l’abundància és un estat que es dóna quan generar un producte addiconal representa un cost marginal zero en l’estructura de producció.

L’exemple clàssic que se sol citar – i que em va servir per entendre el concepte- és la blocsfera, on l’usuari pot escriure un post, sense que això afecti de cap manera la possibilitat que altres usuaris publiquin els seus. En un diari convencional, en canvi, incloure una notícia sempre suposa descartar-ne una altra, perquè l’espai és limitat i escàs.

Per tant, l’estructura distribuïda de la blocsfera permet no descartar idees ni opinions, perquè el cost marginal de la seva producció és zero, mentre que un diari de paper té una estructura de producció limitada, basada en l’escassetat, que obliga a descartar partint del consens democràtic -en el millor dels casos- o de la imposició autoritària -en la majoria dels casos-.

Aquest fet explica el creixement exponencial d’idees i projectes a la xarxa i l’estancament evident en altres entorns.

Mentre Molina era ministre, es va dedicar a impulsar lleis per perseguir els que compartien cultura. Entre les esperpèntiques propostes del seu «Manual de Buenas Prácticas para la persecución de los delitos contra la propiedad intelectual» hi havia el registre fals en comunitats P2P, per aconseguir les IP’s dels usuaris, fitxar-los i filtrar-los a la policia.

El ministre sempre serà recordat per frases com «con los piratas, como con los terroristas, no hay nada de qué hablar» i per ser el responsable de la coneguda campanya «Si eres legal, eres legal», considerat el pitjor anunci de l’any.

Però resulta que ara Molina creu que els mals de la cultura són precisament la industrialització, el consumisme i les lleis del mercat.

«La cultura, como valor espiritual, según aprendimos de Valéry, está en vías de extinción, destronada por la industria, el consumo y la mal llamada cultura mediática»

I afegeix:

«El peso económico en la cultura la distorsiona, la infantiliza, la empobrece»

Llavors, la seva creuada contra l’accés lliure a la cultura i a favor de la protecció de drets d’explotació industrial de les obres era només una broma?

Si et decideixes a participar, si vols ser actiu, tens dues opcions:

La primera és escriure un titular. No cal que sigui cap discurs profund, ni cap reflexió elaborada. Amb un titular en tens prou. Pots escriure «Twitter kills the TV star», per exemple. Així quedes molt bé, molt 2.0, molt ocurrent. A més, amb l’excusa de la limitació de caràcters, no cal que t’expliquis. No cal que argumentis. No tens espai i no és culpa teva.

La segona opció és escriure un titular només amb metaetiquetes.  Twitter posa al teu abast una sèrie de recursos, com les arrobes i les catifetes, que permeten participar sense haver d’escriure res. A més, com que són caràcters informàtics, et dóna la sensació que domines el mitjà, que la tecnologia no et supera, que formes part d’alguna cosa important. El missatge pot ser, per exemple:

seguint @lluis i @miquel a #catalunya a #elmeupoble

Finalment, cal que recordis sempre que t’has informat a través de Twitter. No diguis que ho has llegit o que ho has sentit a la ràdio. És important recordar el mitjà, perquè el mitjà és el missatge i això et dóna un estatus, et posiciona.

Una segona opció, molt més radical, seria fer una devolució directa de tot el material descatalogat al Domini Públic, i publicar totes les obres en format digital a la xarxa. D’aquesta manera, l’autora no cobraria cap benefici directe de les descàrregues i només mantindria els drets morals sobre l’obra. Això significa que tothom podria accedir lliurement al contingut dels llibres, compartir-lo i, fins i tot, editar-lo, traduir-lo i vendre’l, mentre se’n cités de manera correcta l’autora. El que es pretén així és garantir l’accés lliure a les obres i potenciar-ne la difusió universal, eliminant les barreres que suposen els drets d’explotació, que actualment mantenen bona part d’aquests llibres fora de catàleg, en una paradoxa absoluta. Tampoc hauria de pagar les traduccions, ni invertir en grans campanyes per mantenir l’explotació internacional, que podrien dur a terme lliurement tots els interessats.

El benefici, en aquest cas, no és directe, ni a curt termini, sinó que té a veure amb el valor de la marca i del segell de l’autora, que podria viure de cobrar xerrades, conferències i visites als centres de lectura i les escoles d’arreu -multiplicades de manera exponencial gràcies a l’abast de la lliure difusió-.

Però encara hi ha més opcions, que espero anar compartint.